Són difícils els límits,
indefinides les línies,
no saps on acaba el teu ésser.
On són les fronteres del món?
S’esmicolen llindars.
I la llum barreja les parcel·les col·laterals,
esborra vides privades
i tamisa paletes que el caprici instal·la al cap.
T’abraça la llum quan s’apaga,
fa insomnes les nits,
allunya traïdora els somnis.
T’ubica la foscor
de nou rere els vidres
i el silenci esdevé por
a trobar-ne un dia els límits.
1 comment:
m'agrada aquest poema tot i el seu aire un pèl inteligible x qui no conegui el context en q l'escrius. Tot i així és bell i fa pensar... els limits... potser sovint es marquen massa, no creus? Quan en el fons tots són o haurien de ser linies tènues, fàcils de travessar. I de fet si tots els limits es poguessin travessar seríem molt més lliures, crec jo
records!
Post a Comment