Sunday, July 30, 2006

Cinquè recull de subtileses, evidències i estereotips

Cinquè recull de subtileses, evidències i estereotips
Cinquè recull de subtileses, evidències i estereotips
Cinquè recull de subtileses, evidències i estereotips
Cinquè recull de subtileses, evidències i estereotips
Cinquè recull de subtileses, evidències i estereotips
Cinquè recull de subtileses, evidències i estereotips
Cinquè recull de subtileses, evidències i estereotips
Cinquè recull de subtileses, evidències i estereotips


















JULIOL 2006 IBM








Ahir vaig podar la gespa

Ahir vaig podar la gespa, per fi,
i ha quedat impecable el jardí.

Les zones abans de verd més intens
han quedat ara una mica esgrogueïdes,
i els trossos abans més empobrits
llueixen avui un to primavera envejable.

És curiós com pot canviar-nos la visió
una superficial intervenció.

El que considerem veritats segures
son sovint molt relatives,
doncs si algú els hi passeja la podadora
es modifica la percepció de l’essència.




Crema el sol al cel de juliol


Ens atrapa la peresa,
no podem actuar amb pressa,
que no ens deixa aquesta llum
ni l’escalfor de l’atmosfera.

Som ninots bressolats per la calor,
ens abandona qualsevol vital fal·lera,
no ens podem moure per mor de l’escalfor.
Crema el sol al cel de juliol.



M’ha picat una abella


M’ha picat una abella,
m’ha traït la molt gamberra.
Si ni les espanto ni les maltracto,
per què m’ha hagut d’incomodar?

Fent el mutu ritual quotidià
ens hem interferit
i, molesta, m’ha clavat el seu fibló...

Punxada, mal intens,
quina fiblada!,
ensurt, espant, cobriment de cor.
I, a continuació, extrema por.
Entro al Google per cercar al meu problema solució,
i veig estorada que pot ser motiu de mort una picada!

En sobreviure a tant perillosa agressió,
celebro ser persona afortunada
i haver sobreviscut a la picada.

Hores després, em trobo a l’abella espantada,
immòbil, a un paret enganxada;
l’atrapo amb facilitat
i li ofereixo la oportunitat de reencarnar-se.



No sé què és el que passa

Cauen unes quantes flors d’hibiscus
pansides cada dia al voltant de l’arbust;
és cosa de la natura: tot procés té un final.
Floreix una poncella,
obre els cinc pètals amb vermell a dojo,
es tanca després a poc a poc
i cau sense fer soroll.


De tant en tant, però,
cau també una flor en la seva fase d’esplendor;
no sé si li talla la tija un bitxo
o si es llença moguda per la desesperació
que li provoca un trist futur de crispació.

No sé què és el que passa.



Nubes


Se está cubriendo el cielo de nubes,
la brisa aumenta su velocidad,
la luz diurna deriva hacia una tenue oscuridad
y los árboles danzan… es un festival.

Toman volumen y crecen y vienen y crecen
todas las nubes que los tratados describen,
las de nata, las de gasa, las de luz,
las de algodón, las de humo, las de hilo,
las de nieve, aquellas de borreguitos,
las que bordan sus contornos con puntillas blanquecinas,
las opacas, las compactas, las traslúcidas,
las morosas, las borrosas y las indecisas,
las de las novelas de las hermanas Brontë,
las de los grabados medievales,
los óleos renacentistas,
los cielos de Sicilia,
los cuadros pompeyanos,
los fantasmas que lucen sábanas,
los espíritus entre llamas,
las aguadas inacabadas,
los sueños de las pantallas,
los grises del sol de medianoche,
las claras del huevo frito,
las enaguas de los ritos,
el contorno de las manchas de humedad,
la transparencia de Venecia,
la expresión de ese ser que se ha perdido en la niebla,
el blanco de los ojos de una ciega,
las alas de una libélula,
el jazmín maltrecho por el viento,
y el mar que simula ser espejo.


Se ha cubierto el cielo de nubes
pero no se entera la luz solar,
los rayos batallan por no perder su lugar
y mantener su ubicuidad…
¡Ojo! Son ahora apartados y velados,
¿no tendremos un monzón oriental?
no, ni una tempestad tropical, ni siquiera una tormenta de verano,
que ya el sol vuelve a ser dueño del espacio celestial.


Retorna el azul de julio,
la brisa ha fingido
y las nubes… ya se han ido.








Sou, baladres


Sou, baladres, testimonis
del meu treball:
m’heu vist buscar el mar,
regar la gespa, cavar,
plantar esqueixos i podar.

I no us dedico cap esforç,
vosaltres, baladres, creixeu sols.



Tres dies desprès


Fa tres dies que em va picar una abella,
i quan la memòria m’havia aparcat el tema
al racó dels oblits provisionals,
he començat a notar una molesta coïssor
vermellosa a la zona de la fiblada.

Em vaig salvar primer de la mort,
vaig alliberar-me després de la ràbia,
i ara es venja de l’abella el fantasma
produint-me una epitelial lacra.

Ignoro els esdeveniments futurs,
desconec de ma irritació el diagnòstic,
tampoc sé el seu pronòstic...

Tanmateix vull deixar constància
d’una evidència constatada:
pot comportar certes dificultats
matar l’enemic per venjança.



Tu i el sol



Vivim per identificar la nostra imatge
ens desplacem sense parar,
provem de ballar, saltar, córrer, nedar,
pensar, tossir, plorar, dissimular, viatjar.

I tot buscant la lluminària
que ens proporcioni una ombra encisadora,
satisfactòria, pròpia, natural i ponderada.

Tu i el sol, albades, migdies i vespres,
i la teva ombra mòbil; quan la vols capturar
ha canviat de mida, d’opacitat,
fins i tot desapareix, no es deixa mai caçar.

Thursday, July 27, 2006

Quart recull de subtileses, evidències i estereotips

Quart recull de subtileses, evidències i estereotips
Quart recull de subtileses, evidències i estereotips
Quart recull de subtileses, evidències i estereotips
Quart recull de subtileses, evidències i estereotips
Quart recull de subtileses, evidències i estereotips
Quart recull de subtileses, evidències i estereotips
Quart recull de subtileses, evidències i estereotips
Quart recull de subtileses, evidències i estereotips










JULIOL 2006 IBM










Captarem del cel la transparència


Captarem del cel la transparència,
i una certa versatilitat en batejar-lo
se’ns permetrà en funció del nostre punt de vista,
la prèvia preparació o la seva aparença.

Fruirem en contemplar els estels,
navegarem sota llur influencia,
i ens atorgarà la carta astral virtuts
mentre els satèl·lits i els astronautes,
gestionats i interpretats pels astrofísics,
veuran la Terra des d’allà amb contaminació lumínica
i ones microones i ones microones i ones microones
i ones microones i ones microones i ones microones



biuuuuuuuuuuuubiuuuuuuuuuuuuuuuubiuuuuuuuuuu
Contact contact f4-l274 contact iuuuuuuuuuuuuuuuu
Iuuuuuuuuuu brbrbrbr ;;;;;;;;; iu iu iu iu iu contact.....
fiuuuuuuuuuuuuuuuuuuuuufiuuuuuuuuuuuuuuuuuuu









Dràstica és la calor



Dràstica és la calor
que ens castiga el benestar,
ens fa suar a tothora,
ens avorreix els informatius,
dona entitat profunda a l’estiu
i ens aixafa al sofà.

Descarta la barbacoa,
ens convida al xiringuito,
obre portes i finestres,
incrementa el consum d’aigua
i ens polaritza l’atenció
com si fos noticia espectacular
que al juliol faci calor canicular.








El pruner


Ha envellit el pruner.
El condemna a mort la pròpia existència;
té els dies comtats, la collita caducada,
un invasió al tronc de líquens
i resina enquistada a les branques enlairades.

Una escorça a voltes esberlada
lluint grisos iridiscents, canviants segons l’hora,
posa un to adust, fosc i elegant enmig del verd de l’herba
i els branquillons encara poblats de fulles,
algunes ja disfressades extemporàniament de tardor,
les més, vestides de primavera encara, fruint de la claror,
moviment a compàs d’una brisa refrescant.
I la soca gran, farcida, tot volum, entra majestuosa a la terra
com si fos intemporal sa imprescindible funció.

Ha envellit el pruner.

Prescindirem d’aquelles prunes grogues madures
d’anys passats, les senceres i les encetades,
doncs eren també banquet de festa pels ocells.
Prescindirem d’aquella melmelada color ambre
que durava fins ben acabat el sempre llarg hivern.
Prescindirem d’una ombra generosa
que agraíem amb delí i un llibre cada dia d’estiu.

Prescindirem per sempre més del pruner.

I el seu buit serà ocupat per l’aire,
pel silenci més flagrant, per l’oblit,
i el seu no hi és serà infinit.




No creix la gespa enguany


No creix la gespa enguany,
ha esdevingut bonsai per mor de la sequera.
La terra no pot pas ser generosa:
resseca i eixuta sota un sol apegalós
imprudent i omnipresent dia a dia
ha deixat minsa l’alçada de l’herba.

M’afanyo a regar cada tarda
i l’aigua juganera pinta l’arc de Sant Martí.
Visió dels set colors assolellada!








Pasa el tiempo

Pasa el tiempo ajando proyectos
impulsando creces, sedimentando acosos,
conservando azares, disfrutando pieles,
filtrando tal vez miradas de largo alcance…

Pasa el tiempo restaurando infancias,
traicionando tonos, memorando fragancias,
obviando historias, presentando acciones,
pintando rictus, modelando facciones, saltando el orden,
desordenando agendas, fisgando alardes, ahuyentando niebla,
prometiendo cambios, oxidando bisagras, generando canas,
abduciendo gozos, borrando caminos, dibujando mapas,
floreciendo plantas, sumergiendo cofres, escribiendo claves,
camuflando mares, mareando llaves, reencarnando voces,
minando agilidades, rimando miradas con las visiones claras,
amarilleando papeles, expiando culpas, fondeando ganas,
oreando modas, alejando fotos, invalidando modos,
fundiendo estimas, aclarando cielos, orillando prisas,
marcando salidas, olvidando entradas, marginando nadas,
reinventando arte, arrinconando frases, facilitando enlaces,
embarcando posos, ubicando adornos, evocando dudas,
excavando pozos, olvidando destrozos, abriendo pasos,
escogiendo trazos, permutando luces, virando deseos,
justificando esbozos, contrariando esperas, bañando cuerpos,
diseñando nubes y claros en la selva que habitamos.

Pasa el tiempo.



Pollissos


Un munt de rebrots perjudicials
surten sovint a la soca del llorer,
són els invasius pollissos ;
creixen vigorosos al voltant de l’arbre
per no arribar a ser mai res.

Cada pollis és un perill,
cada pollis, una amenaça:
li treuen força al creixement,
deixen l’arbre desvalgut,
sacrifiquen sa salut
per no arribar a ser mai res.


Cada soca té els seus pollissos,
cada ésser els seus delimitadors,
cada persona els seus rebrots desgastadors.






Tampoc avui ha plogut


Tampoc avui ha plogut
malgrat el núvol gegant
que m’amenaçava el passeig
aquesta vesprada.

Els meus congèneres,
altres animals i totes les plantes
desitgem una pluja refrescant.

Ens agradaria ara mateix
que arribés una tempesta per sorpresa,
passant dels meteoròlegs, obviant ses previsions.

Ens agradaria ara mateix
veure ennegrir-se el cel,
i ventant els braços amunt
rebre una gotellada
que ens fes mig tancar els ulls,
recollir corrents els coixins de les cadires del jardí,
i entrar fragorosament a casa per tancar els vidres nets.

Ens agradaria rebre sota una pluja generosa
la foscor d’aquesta nit sense lluna i xafogosa.



Tinc un entreteniment



Tinc un entreteniment
millor que fer sudokus,
encreuats o passatemps,
és fer poemes, rimar paraules, escriure mots.

No sé si és art,
no sé si és poesia,
sí sé que és plaent necessitat.

No calen estris, no cal espai,
ni pintures, ni piano, ni estudi, ni pinzells,
tant sols els dits sobre el teclat
que fan a cada moment un àgil ball
i s’escriuen les paraules ordenades,
surten col·locades a la pantalla
quasi sempre ben rimades
expressant idees i pensaments dins d’elles,
frases fetes, evidències deliberades entre trampes camuflades
i m’obliguen a un esclavatge del que no em puc alliberar.

Ara venen i s’acumulen i demanen agilitat,
agafen de sobte sobre mi autoritat
i maneguen com elles volen ma voluntat,
són les paraules que cauen soles, amb autonomia,
amb prepotència, amb sobrietat, i com el raïm de la parra pengen de l’ordinador amb aquella naturalitat que a ningú estranya.

Saturday, July 22, 2006

Tercer recull de subtileses, evidències i estereotips

Tercer recull de subtileses, evidències i estereotips
Tercer recull de subtileses, evidències i estereotips
Tercer recull de subtileses, evidències i estereotips
Tercer recull de subtileses, evidències i estereotips
Tercer recull de subtileses, evidències i estereotips
Tercer recull de subtileses, evidències i estereotips
Tercer recull de subtileses, evidències i estereotips
Tercer recull de subtileses, evidències i estereotips












JULIOL 2006 IBM




Con las dudas a cuestas


Ganamos partidas,
perdemos combates,
salimos triunfantes
o perdemos la fe…

Pero siempre, siempre,
seremos pensantes
y la victoria será
caminar por el mundo
con las dudas a cuestas
en pos de alguna verdad.





Concentrado de jazmín


Anochece de nuevo.
No hay sorpresa.
Pasa otra vez lo habitual;
pero una inflexión sensorial
reclama poética alarma.

Rememoro un aroma
que me engulle a anteayer:
concentrado de jazmín.
Es el perfume que hoy desprende el jardín.

Y es un paseo en Sevilla,
y es un collar de la India,
(esas flores frescas de cada día)
y es la trampa de un archivo infame
que juega con mi recuerdo para no acabar de ubicarme.

Me pasea, eso sí, por toda la Tierra,
por las luces de mil puntos cardinales,
por interminables y frecuentados canales,
por sabanas y selvas y estepas salvajes,
por muchos tiempos, por algunos lugares…

Me pasea.





Controvèrsies caducades



Les controvèrsies venen envasades en llauna,
i queden totes emmagatzemades al fons del celler.
Passen allà un indeterminat temps,
dies clars de sol i nits fosques de lluna.

I quan les obrim- si tenim l’eina apropiada-
sovint veiem que estan florides, que han caducat
o han perdut l’atractiu que els hi atorgava l’honor
de ser llarg temps conservades.

Són ja llavors controvèrsies caducades.





Els eucaliptus



Escorça canviant,
branques amb ball
a caprici d’una brisa quasi quieta.

Balanceig, balanceig.

Fulles fines verticals del gris al verd
passant per un taronja esporàdic;
altius els eucaliptus
amb flors dissimulades
i pol·len a l’aire constantment.

Parada i fonda per ocells,
trama vegetal que juga amb el cel.

Balanceig, balanceig.





Les da volumen la luz


Les da volumen la luz,
de noche son siluetas,
son grandes manchas negras…

Sólo al amanecer el sol
le concede entidad y nombre
a cada árbol de tu bosque,
y es entonces cuando ves
el verde nuevo de otro brote,
la telaraña entre las ramas,
la fisura en la corteza
o ese nido a medio hacer.


Les da volumen la luz,
de noche son siluetas.



Marxeu a les muntanyes


Marxeu a les muntanyes
per trobar frescor ambiental,
vols d’ocells que surten a la guia,
i el verd que pintarà amb alegria
la laborable tasca de cada dia.






Obrim els ulls


No ens deixem vèncer per tòpiques raons.
Descansem fins a cansar-nos de jeure,
fruïm del no fer res fins al nihilisme més complert,
copsem els ritmes del núvols transhumants,
obrim els ulls a la contemplació
i pugem les espatlles quan ens demanin opinió.

Cadascú té dret al seu espai d’abstenció,
tots hem d’aprendre a no respondre quan cal.
Les paraules són per parlar
i el silenci per callar.

O per pensar, per somiar, per pintar,
per decorar la vida extrema,
per caminar saltant fronteres,
per levitar entre paral·leles,
per guanyar les nostres batalles...





Parla la ràdio, parla

La feixuga labor d’assabentar el teu intel·lecte
dels processos cruels penosos i dramàtics
que fan del dia a dia constant informació,
es tradueix cada hora en una trist actualitat.

Parla la ràdio, parla, entre sintonies familiars
i ens evidencia sovint que encara no som humans,
que som molt a prop dels avantpassats trobats a Atapuerca.
Que en Carbonell quan ho diu, ho encerta.







¿Tiene alféizar tu ventana?


¿Tiene alféizar tu ventana?
¿Posee tu puerta quicio?
O tal vez carezca tu casa de puertas o ventanas.
Quizás no tengas ni casa.
A lo mejor no eres nadie,
ni tienes nada, ni eres.

Tal vez creíste ser alguien.

Alféizar y quicio: dos lujos
al alcance de los que son
algo más que sonidos en el aire.





Tornar a començar


Abelles, papallones,
mosques i borinots
volen de dia sota el sol,
voltant les flors,
i entre el capvespre i la nit
actuen els voraços mosquits.

I després, els grills,
amb sa nocturna cridòria
posen ritme al temps fosc.

Indici de son,
inici del somni.

Fins l’endemà
per tornar a començar.

Abelles, papallones,
mosques i borinots
volen de dia sota el sol,
voltant les flors,
i entre el capvespre i la nit
actuen els voraços mosquits.

Thursday, July 20, 2006

Segon recull de subtileses, evidències i estereotips

Segon recull de subtileses, evidències i estereotips
Segon recull de subtileses, evidències i estereotips
Segon recull de subtileses, evidències i estereotips
Segon recull de subtileses, evidències i estereotips
Segon recull de subtileses, evidències i estereotips
Segon recull de subtileses, evidències i estereotips
Segon recull de subtileses, evidències i estereotips
Segon recull de subtileses, evidències i estereotips
Segon recull de subtileses, evidències i estereotips
Segon recull de subtileses, evidències i estereotips
Segon recull de subtileses, evidències i estereotips
Segon recull de subtileses, evidències i estereotips
Segon recull de subtileses, evidències i estereotips
Segon recull de subtileses, evidències i estereotips







J U L I O L 2006 IBM



Arbres al jardí



Sota les branques del llorer
penso en el Jardí dels Cinc Arbres,
i l’envejo d’allò més,
doncs el meu només en té tres:
el cirerer nan japonès,
un albercoquer encara prim i jove,
i el ja esmentat llorer.

I ara confessaré que la meva enveja
neix abans, mestre poeta,
a despit de les arbredes...


Aritmètica botànica


Els arbustos reivindiquen sa presència
sense d’arrogància ni urgència:
pitosporum, el marfull, la parra, els xiprers
l’hibiscus, els baladres, el gessamí i els rosers.


A continuació són les plantes herbàcies
les que es volen presentar.
Desconec, però, molts dels seus noms,
em limitaré a recordar els que sé pronunciar:
la planta del dineret, els geranis a punt de florir,
l’herba de la gespa, l’heura i la flor de sant Martí,
el dit dent de lleó, els trèvols,
les esparregueres... totes les aromes, tots els colors.

És el jardí dels tres arbres, vuit arbusts, vuit herbes
i un munt d’insectes que liben les flors amb plaer immemorial.




Beirut


Todos los azules se han borrado en Beirut,
ya de nuevo el fuego apaga cada puesta de sol.

Riegan cada mañana las ruinas
los lloros secos de ojos sin vida,
la sangre espesa de algunas heridas
y la voz inútil de algún enviado especial.

Arrasa la guerra un país que ha perdido la paz
(intermitencia, carencia, insistencia).

Todos los azules se han borrado en Beirut,
y el aeropuerto, y las líneas eléctricas, y los escaparates,
y la vida tranquila de los fenicios que quieren la luz.



Fenc (= heno)

Arrossegarà el fenc a hivernar el sol
a les quadres perquè jegui el ramat.
Oneja ara sota la lluna nova de juliol,
i llueix cremat el seu daurat cap el migdia
mentre passen masses hores sense mida
que m’empenyen el desig què arribi de seguida
una tardor generadora de frescor, de vida,
de boscos tintats, de pluja beneïda,
de raïm madur, de verema i bolets,
d’un temps nocturn aliat dels estels...



Júpiter


Cada nit apareix Júpiter al cel.
Brillant, luxós, flagrant el copsem;
és un planeta amb fesomia d’estel
que veu com lluïm la nostra ombra
pels racons foscos de la Terra.





L’alè



L’heura trepa xiprer amunt,
ha trobat sa pròpia escala
i fan ambdues plantes
una completa paleta de verds.
Fulles: anvers i revers;
tiges i pinyes completen l’esquer
de mirades fugisseres que busquen l’alè
d’aquesta natura viva, viva també.





La mandra



Sua tota la pell
mentre la mandra badalla davant nostre
per crear tot al voltant
un estat d’autonomia
que envaeix voluntats i anul·la iniciatives
argumentant a base d’inactivitat
radical suport a la més plena vagància.


I és llavors quan les persones
sabem amb la reflexió que ens proporciona la certesa
que són inútils l’esforç, els ànims aliens
i les ganes de semblar vius
oferint amb elegància al món respostes immediates.

I és llavors quan les persones
hauríem de saber prescindir de les accions,
de moviments, de sublims decisions
i deixar lúcidament a la mandra via lliure.





S’aixopluga la nit


S’aixopluga la nit sota un cel de misteri,
apaivaga el silenci la cantarella dels grills
que musica la gespa i els arbres del jardí.

Absents enguany les cuques de llum,
només queden visibles als ulls
les blanques flors del baladre,
el punts brillants dels estels
i els somnis guarnint-me la vida clandestina
que m’amaga disfressada de son dins el llit.

Primer recull de subtileses, evidències i estereotips

Primer recull de subtileses, evidències i estereotips
Primer recull de subtileses, evidències i estereotips
Primer recull de subtileses, evidències i estereotips
Primer recull de subtileses, evidències i estereotips
Primer recull de subtileses, evidències i estereotips
Primer recull de subtileses, evidències i estereotips
Primer recull de subtileses, evidències i estereotips
Primer recull de subtileses, evidències i estereotips










J U L I O L 2 0 0 6 I B M

Caminarem a pas compassat


Caminarem a pas compassat
amb el ritme d’un pols universal,
la pressa dels segles de l’esdevenir
i el desig de lluitar contra les ignoràncies,
l’oblit d’antigues i inútils heroïcitats
i les rimes que ens fan surar la vida
per la diària realitat.



Cobalto

Cobalto está hoy el mar, denso, nítido.
Precisión de tiralíneas en el horizonte
el cielo es acuarela transparente,
casi cristal velado e iridiscente.

La cala, ficción de luz,
arena blanca. Geología japonesa:
rocas zen cayendo al agua.
Masa boscosa negra y verdosa,
variable, móvil, nítida, hermosa.

Cada rato un aspecto,
cada hora cambia la cala,
cada jornada tan variada…
Nunca jamás está igual
este mar en su fase estival.




Ens controlen


S’ha disfressat el mar
d’estany emmirallat;
sota la calma matinera
ha obviat sa dansa marinera.

Contemplem tanta immobilitat
una gavina riellera,
quatre peixos mal contats
uns núvols desdibuixats
i el meu deliberat esguard.

I ens controlen, ho endevino,
uns monticles emboscats
que cauen dissimulats
fets roques sobre el mar.

Ens controlen.



Es un lujo acuático


Es un lujo acuático
sumergirte y salpicar,
ocultarte en la transparencia,
devolver tu carne al mar.

Nadar, nadar, nadar…

Y recordar a todas las alfonsinas
cuando decides salir del agua
y caminar.




Fonedissos


Quan l’entorn és transparent
s’han fos en un color inexistent
el mar el buit i el cel.

Sense horitzó ni ombres ni relleu
ni fugues ni límits ni perspectiva
queda sols un pla fet de calima
com a una peli de fluids imaginaris
a un planeta de ficcions moleculars.

És un estat del temps o res,
és una percepció irrepetible
gronxant la mirada
per un tall de seda ingràvida,
aturada per la sorra d’un rellotge fonedís.

Fonedís l’espai, fonedís el temps,
fonedís “On sóc?” fonedís “Què és?”

I al voltant, un silenci volcànic.






Llums




Veiem moltes llums al cel,
les ha penjat la nit.
Enlluernades lluna i estels
fugen cada albada
quan el sol creixent
al matí les apaga.

Només amb la foscor
es fa evident l’existència
de lluna i estels i sa presència.

I és així com l’entorn
desdibuixa siluetes
fins a esborrar l’aparença
d’entitats amb contínua essència.













Massa lluminària



Massa lluminària exterior,
no veig bé la pantalla!

Tancaré de dia l’ordinador
i agafaré un boli i un bloc
per escriure amb cal·ligrafia
una garlanda de mots
amb ganes de ser poesia.




Me guarda la vuelta el bicho


Me guarda la vuelta el bicho,
se esconde cuando salgo a mirar:
desaparece al instante cuando me ve pasar.

Cuando disimulo mi presencia,
me oculto tras las cortinas
y sigilosa contemplo el exterior
veo el mirlo más negro del mundo, ¡señor!.

No entiendo tanto temor,
pues jamás le di muestras
de tener con él mala intención.



Se bañan los colores


Se bañan todos los colores en el mar.
Blanco puro, blanco luz, blanco brillo,
blanco espuma, blanco estudio.
Cada blanco corona una ola
y se emborrachan los blancos con grises y azules,
con todos los azules que el cielo le quiere al mar conceder.

Y el plomo endurece con brillos fugaces
mecidos sobre el agua cada atardecer
mientras rosados, violetas y algún azafrán
vienen con los platas y oros de piratas
a bañarse a diario en el agua del mar.

Son las luces, las miradas,
son los colores pinturas de sal.
Son las luces, las miradas,
son los atardeceres, el sol sobre el mar.



Un trèvol


Li busco quatre fulles a un trèvol afortunat
que sortiria així veloç del seu anonimat.

Tractat de la futilesa

Tractat de la futilesa



(De lectura prescindible.
Negligible)


XV poemes col·locats per ordre alfabètic




IBM, juliol 2006



I. Art o artesania ?


Ens dibuixen els mots idees
i les pinten d’esperances
els colors primaris del desig.

Les envernissen el pas dels dies,
les angoixes i les vulnerabilitats.


II. Cada dia

Podem soterrar un record,
oblidar un malson
improvisar un afany
per seguir empaitant la lluna.

Cada dia.




III. Com l’aire que respirem




Quan declina el temps ses vel·leïtats,
quan s’atura tota la pressa suaument,
quan silenciós escala fet fantasma el vel
que tamisa qualsevol de les identitats,
quan la insignificança pren de sobte entitat
és ja hora d’anar deixant la porta oberta
a la subtilesa més extrema,
a la remor que varem arxivar anys enrere,
als silencis de l’enyor
i a les aromes primerenques que aixopluguen la memòria.

I tanmateix podem considerar la creença
en una ancestral i ben triada art endevinatòria,
doncs la incrèdula gent del carrer necessitem
tòtems de fe arrelats a la nostra terra
allunyats d’esglésies posseïdores de dogmes paradoxals.
Necessitem art i cultura,
necessitem espais de discussió,
necessitem ensumar tota la gamma dels grisos,
necessitem manifestar els dubtes malgrat siguin només dubtes,
necessitem com l’aire que respirem vies de creació
i mots que ens posin veu a l’acordió de les pensades.




IV. Desgraciades les formigues



Les formigues espantades
totes desorientades
passegen embogides pels meus peus
sense camins, sense fileres.

I m’aixeco saltant desaforadament:
és immediata ma resposta a la invasió.

Molesta, ofesa.

Desgraciades les formigues,
que primer les he molestat jo.

Desgraciades les formigues,
que primer les he ofès jo.




V. Encabirem. O no



Encabirem el cotxe entre les ratlles blanques,
encabirem els mitjons emparellats al calaix,
encabirem el cos al seient de l’aeroplà.
Però mai encabirem mai enlloc el saber, el vent,
les il·lusions, l’esforç, la pena, l’oblit, la fe,
la fressa de la nit, el dir mai més, els sons de fora,
els de dins, el retorn, un terratrèmol, la sorra...





VI. Han passat pel teu carrer


Han passat pel teu carrer
gimnastes, compradors,
domadors i traginers,
i una gamma infinita
de persones i cervells.

I han quedat flotant idees
que algú anava paint
caminant per la vorera
o travessant el pas de zebra.

I ha quedat a la façana més vistosa
com la pluja als núvols enganxada
la corrua de paraules amb galvana
pronunciada pels vianants.






VII. Lluitarem



Lluitarem cada matí contra la mandra
desempallegant-nos a empentes virtuoses
de retalls pesants d’una son encara abrupta.

És la primera feina de cada dia.

Feina diària carregosa
vertebrada per moments
que ens deixen orfes poc a poc
(alhora massa de cop)
d’aquell ja oblidat bressol dissenyat per levitar
les obligacions i els compromisos ineludibles.

Lluitarem cada matí per fer front a les hores ferides,
per fer front a un munt de preguntes banals,
per fer front a un munt de respostes buides,
lluitarem a contracor contra una horitzontalitat
d’honestedat dubtosa
endolcida per la comoditat,
pel confort d’un llit domesticat.

Lluitarem cada matí.
Lluitarem.








VIII. Migració


S’han perdut lletres i punts,
s’han perdut fets tinta negra
entre els llençols del meu llit
quan jo dormia aquesta nit.

S’ha fos el text del llibre,
li han quedat els fulls en blanc,
tots els mots s’han esfumat
cap a la inexistència han migrat.

Oh, mon dieu!, han volat?

És així com es decanten
algunes voluntats,
idees, propòsits, fets o records.
S’esvaeixen, se’n van.
Es dilueixen; queden atrapats
dins el cofre dels buits errats,
els engoleix el pou de l’oblit.
Queden atrapats i al fanal encès es cremen.

Ai, mira ves, ja no hi és.






IX. No depèn


No depèn de la teva mirada
el ritme còsmic del univers.
No depèn del teu crit
el bordar del gos famèlic.
No depèn del teu gust
el nom que et van posar.

Si mires, però, el ritme còsmic,
t’agrada el teu nom
i fas callar el gos,
et trobarà la vida un xic més amable.







X. Paisatge des de Castellet



Un camí de sorra i pedres,
fang ressec, pols i roderes,
vinyes totes pàmpols i circells.
El raïm verd, encara petit
esdevindrà amb el temps vi.
Majestuós, el Castell ho domina tot:
camps, conreus i el Pantà de Foix.
No lluny del mar, paisatge d’interior.





XI. Poema d’ikebana


Poema d’ikebana:
tres flors, dues fulles i una branca.

Espai buit,
aire pel mig.

Aigua, aire.

Una fulla tremola,
l’altre la consola.





XII. Si no cambiamos el rumbo


Si no cambiamos el rumbo,
llegaremos al destino
hacia el cual nos dirigimos.

Proverbio chino,
(Leído en el escaparate de la tienda “Panama Jack”)







¿Podemos cambiar el rumbo?
¿Qué rumbo podemos cambiar?
¿Cuál es nuestro destino?
¿Es un azar el destino?
¿Es el destino un azar?
¿Nos dirigimos a algún lugar?
¿Quién se dirige hacia dónde?
¿Es el proverbio verdad?
¿Qué es un proverbio?
¿Se puede preguntar?
¿Saben los chinos proverbiar?
¿Es alguien capaz de opinar?
¿Podemos el proverbio obviar?


Si obviamos el proverbio
podremos ya caminar
sin dudas ni cambios de ruta,
sin ambages, dilaciones o vaivenes.
Avanzando,
avanzando entre algunos parabienes,
avanzando con destreza en el paso,
armonía, sencillez y presteza en los pies.

Avanzando.




XIII. Soñar



Al anochecer, cerrar las rejas del jardín.
Al anochecer, cerrar las pestañas, y a dormir.

Soñar que hablamos mil lenguas,
que un quetzal sobrevuela nuestra sombra,
que los ritos nos colapsan argumentos,
que los mitos descubren sus debilidades,
soñar que una docena de sardinas
se baña en flor de sal y aceite de Jaén
danzando un bolero en nuestro plato.
Soñar que hemos cerrado las rejas del jardín.
Y que ya nada nos va a despertar.

Soñar.




XIV. Suem


Suem netejant l’herba morta
per què s’oxigeni la gespa
mentre les gotes reguen el sòl.

Hi creixeran herba i gespa de nou
i augmentarem l’esforç
per regar amb suor tot el nostre entorn.




XV .Trobarem a faltar el teu somriure, el teu plomall...



Capbussó emplomallat,
víctima de la grip aviar.
Cadàver pels noticiaris,
au de palla
per omplir informatius,
mort innocent
en mans d’un virus d’origen dubtós,
ressò populista i tractament penós.



















S’ha acabat