Monday, November 21, 2005

Elogi a les vacances

Elogi a les vacances (considerades com a merescut descans de l’activitat laboral i necessàries per aspirar a la recuperació de l’equilibri psíquic)

Quan saber quin dia és perd rellevància.
Quan diumenge i dilluns es dilueixen al pou de la indiferència.
Quan la nit no et posa límits.

Quan el temps no cobra peatge
i pots mirar el cel aixecant el cap sencer.

Quan la vida pren dels sentits els cops d’ingeni
i li treu drama a l’absència de neguit.

Quan t’és igual la serenata dels galls a l’albada
i el despertador es transforma en paradigma del inútil.

Quan a tres quarts ignores ja l’hora
i pots contemplar la lluna que navega.

Quan el voltant es torna nítid
i els ocells canten a prop.




Quan l’endemà no és font de pressa
i l’ahir pot prescindir de la creu al calendari.

Quan avui el sol tanca la tarda
i floten entre els núvols els capricis de l’atzar.

Aquest repòs sideral,
aquest afable del vital,
aquest sentir que gires amb el món,
que el ritme intern ve carregat d’univers
que la llum t’omple la cambra dels somnis
que el sol fa néixer ombres
que el vent fa moure els arbres
que la ràdio sempre canta
que el mar sempre balla
que el mirall ara et contesta generós
quan li preguntes el perquè d’estar contenta...

Aquest estat sensacional
té per nom vacances
i el defecte de ser provisional!

Sunday, November 20, 2005

De sol a sol

Desaparegut el sol
la foscor amenaça,
ha quedat llum encara...
La va engolint la nit.
I es conserva al cel
com claraboia il·luminada
fins que s’apaivaga amb ma mirada
per devenir introspecció.

És l’hora sense nom
en que juguen els raigs
a fet i amagar amb les ombres
i a tocar i parar amb els gats
fins que, ja molt més tard,
vol intervenir la lluna
per fer-se la reina
i guanyar el campionat.


I ara ja hem entrat
a una altra etapa
en que les ombres dormen,
el silenci és absolut
i els somnis engeguen el futur.

I a la següent fase
sona impertinent
la despertada a l’alba
per ressuscitar una altra vegada
a la vida pelegrina farcida de sons,
d’aromes, de llums, de cafè i de sol.

Calitja

La calitja ha empastat
el cel i el mar amb la terra.
Han perdut la identitat,
és tot una massa densa,
humida, incorpòria i blavenca.

M’agradaria pintar-la,
es una visió de seda;
no tinc però, pinzells,
ni cavallet, ni tela,
ni tècnica, ni oli, ni aquarel·la.

Cadena, cadència i condemna

A redós del vent del nord
s’aclucaren les gallines
sota el sostre envellit
de la cabana d’eines,
que guardava l’hort de nit
i de dia era ombria.

Van néixer els pollets
i passejaren per la vinya,
l’hort i els camins,
i cada vespre fidels
a la cabana es recollien.

Un dia qualsevol va aparèixer un gat mesquer
que acabà de quatre urpades
amb la vida de les gallines i els pollets.

A redós del vent del nord
s’aclucà un gat mesquer
sota el sostre envellit
de la cabana d’eines,
que guardava l’hort de nit
i de dia era ombria.

Un dia qualsevol va sortir del bosc una guineu,
que acabà d’una mossegada
amb la vida del gat mesquer.

A redós del vent del nord
s’aclucà una guineu
sota el sostre envellit
de la cabana d’eines
que guardava l’hort de nit
i de dia era ombria.



...

Tots els sorolls de la nit

Tots els sorolls de la nit
amb la foscor s’amplifiquen,
ressonen forts i fan por
mentre desperten l’insomni.

És la pròpia por la que espanta.
Ens rasca per dins,
fa un buit a la panxa,
ens accelera els batecs,
dibuixa monstres al cap,
ens fa perdre la calma...

I el cor se’ns escapa.
I la suor ens aclapara.
I una remor exterior
ens tendeix una trampa,
qualsevol cosa ens espanta,
tenim por de la por
i qualsevol sensació .

Peatge

No tenen edat la bellesa ni l’art.
No tenen preu el silenci i la nit.
Paguem el peatge passant pel camí,
inefablement, cap al envellir.

Mirall d'argent

És el mar mirall d’argent
gronxant un raig de lluna.
La brisa, suau i intermitent
feta de bafarades de desert
ha arribat de nit assedegada.

Amb els ulls oberts somio
naufragis que altre temps
em tenien enfeinada
teixint puntes de fil blanc
pels coixins de seda blava
quan pintava amb la ment
un cel clar amb núvols de nata...

Ha finit, però, tota claror
signada per la llum diürna.

És el d’ara un paisatge blanc i negre:
el mar mirall d’argent
gronxant un raig de lluna.

La roca, de granit rosat...

La roca, de granit rosat,
rep el bany etern del mar;
mig enfonsada a la sorra,
impertèrrita i brillant.

De nit, sota la lluna.
De dia, sota el sol.
Sovint i a una hora qualsevol
sota les gavines que aixequen el vol.

I els seus convidats,
petites colònies de musclos petits
s’apinyen gelosos de germanor
i de ball constant a ritme de cop d’ona.

Passen els anys,
la roca de granit rosa llueix igual;
rebent el bany etern del mar;
mig enfonsada a la sorra,
impertèrrita i brillant.

La raó al carrer (Ernest Lluch, per sempre)

La raó al carrer,
als ulls, el crit,
i els sorolls, silenci.
Què volen els assassins?
Trets de mort han tret
la raó al carrer,
als ulls, el crit,
i als sorolls, silenci.
Què volen els assassins?
Contesteu, savis del govern,
que nosaltres,
ja hem sortit
amb la raó al carrer,
als ulls el crit,
i al silenci,
veu per sempre.