Sunday, July 30, 2006

Cinquè recull de subtileses, evidències i estereotips

Cinquè recull de subtileses, evidències i estereotips
Cinquè recull de subtileses, evidències i estereotips
Cinquè recull de subtileses, evidències i estereotips
Cinquè recull de subtileses, evidències i estereotips
Cinquè recull de subtileses, evidències i estereotips
Cinquè recull de subtileses, evidències i estereotips
Cinquè recull de subtileses, evidències i estereotips
Cinquè recull de subtileses, evidències i estereotips


















JULIOL 2006 IBM








Ahir vaig podar la gespa

Ahir vaig podar la gespa, per fi,
i ha quedat impecable el jardí.

Les zones abans de verd més intens
han quedat ara una mica esgrogueïdes,
i els trossos abans més empobrits
llueixen avui un to primavera envejable.

És curiós com pot canviar-nos la visió
una superficial intervenció.

El que considerem veritats segures
son sovint molt relatives,
doncs si algú els hi passeja la podadora
es modifica la percepció de l’essència.




Crema el sol al cel de juliol


Ens atrapa la peresa,
no podem actuar amb pressa,
que no ens deixa aquesta llum
ni l’escalfor de l’atmosfera.

Som ninots bressolats per la calor,
ens abandona qualsevol vital fal·lera,
no ens podem moure per mor de l’escalfor.
Crema el sol al cel de juliol.



M’ha picat una abella


M’ha picat una abella,
m’ha traït la molt gamberra.
Si ni les espanto ni les maltracto,
per què m’ha hagut d’incomodar?

Fent el mutu ritual quotidià
ens hem interferit
i, molesta, m’ha clavat el seu fibló...

Punxada, mal intens,
quina fiblada!,
ensurt, espant, cobriment de cor.
I, a continuació, extrema por.
Entro al Google per cercar al meu problema solució,
i veig estorada que pot ser motiu de mort una picada!

En sobreviure a tant perillosa agressió,
celebro ser persona afortunada
i haver sobreviscut a la picada.

Hores després, em trobo a l’abella espantada,
immòbil, a un paret enganxada;
l’atrapo amb facilitat
i li ofereixo la oportunitat de reencarnar-se.



No sé què és el que passa

Cauen unes quantes flors d’hibiscus
pansides cada dia al voltant de l’arbust;
és cosa de la natura: tot procés té un final.
Floreix una poncella,
obre els cinc pètals amb vermell a dojo,
es tanca després a poc a poc
i cau sense fer soroll.


De tant en tant, però,
cau també una flor en la seva fase d’esplendor;
no sé si li talla la tija un bitxo
o si es llença moguda per la desesperació
que li provoca un trist futur de crispació.

No sé què és el que passa.



Nubes


Se está cubriendo el cielo de nubes,
la brisa aumenta su velocidad,
la luz diurna deriva hacia una tenue oscuridad
y los árboles danzan… es un festival.

Toman volumen y crecen y vienen y crecen
todas las nubes que los tratados describen,
las de nata, las de gasa, las de luz,
las de algodón, las de humo, las de hilo,
las de nieve, aquellas de borreguitos,
las que bordan sus contornos con puntillas blanquecinas,
las opacas, las compactas, las traslúcidas,
las morosas, las borrosas y las indecisas,
las de las novelas de las hermanas Brontë,
las de los grabados medievales,
los óleos renacentistas,
los cielos de Sicilia,
los cuadros pompeyanos,
los fantasmas que lucen sábanas,
los espíritus entre llamas,
las aguadas inacabadas,
los sueños de las pantallas,
los grises del sol de medianoche,
las claras del huevo frito,
las enaguas de los ritos,
el contorno de las manchas de humedad,
la transparencia de Venecia,
la expresión de ese ser que se ha perdido en la niebla,
el blanco de los ojos de una ciega,
las alas de una libélula,
el jazmín maltrecho por el viento,
y el mar que simula ser espejo.


Se ha cubierto el cielo de nubes
pero no se entera la luz solar,
los rayos batallan por no perder su lugar
y mantener su ubicuidad…
¡Ojo! Son ahora apartados y velados,
¿no tendremos un monzón oriental?
no, ni una tempestad tropical, ni siquiera una tormenta de verano,
que ya el sol vuelve a ser dueño del espacio celestial.


Retorna el azul de julio,
la brisa ha fingido
y las nubes… ya se han ido.








Sou, baladres


Sou, baladres, testimonis
del meu treball:
m’heu vist buscar el mar,
regar la gespa, cavar,
plantar esqueixos i podar.

I no us dedico cap esforç,
vosaltres, baladres, creixeu sols.



Tres dies desprès


Fa tres dies que em va picar una abella,
i quan la memòria m’havia aparcat el tema
al racó dels oblits provisionals,
he començat a notar una molesta coïssor
vermellosa a la zona de la fiblada.

Em vaig salvar primer de la mort,
vaig alliberar-me després de la ràbia,
i ara es venja de l’abella el fantasma
produint-me una epitelial lacra.

Ignoro els esdeveniments futurs,
desconec de ma irritació el diagnòstic,
tampoc sé el seu pronòstic...

Tanmateix vull deixar constància
d’una evidència constatada:
pot comportar certes dificultats
matar l’enemic per venjança.



Tu i el sol



Vivim per identificar la nostra imatge
ens desplacem sense parar,
provem de ballar, saltar, córrer, nedar,
pensar, tossir, plorar, dissimular, viatjar.

I tot buscant la lluminària
que ens proporcioni una ombra encisadora,
satisfactòria, pròpia, natural i ponderada.

Tu i el sol, albades, migdies i vespres,
i la teva ombra mòbil; quan la vols capturar
ha canviat de mida, d’opacitat,
fins i tot desapareix, no es deixa mai caçar.

No comments: