Capgira la llum al matí molts reflexos

Capgira la llum al matí molts reflexos,
estira les ombres en fer-se de nit
i passen els dies plens de vida
que apunta a la agenda mil coses per fer.

Esperem una pluja que encara no arriba,
preparem la llenya per les nits llargues del hivern,
veiem com cauen les fulles dels arbres
volant barrejades amb records i papers.

Enyorem els bolets enguany absents,
existència abduïda per la presència
d’un anticicló extemporàniament estiuenc
que resseca humus, micelis i l’esperança d’omplir el cistell.

El constant dia a dia,
aquella monotonia que origina
voler un sou fidel al final de mes
ens duen a picar sempre el mateix esquer.

Matinar i reiterar mots i gestos i expressions.
Dissenyar futurs amb bona voluntat
tot sabent que no reeixiran.
I excusar-nos sovint davant del mirall.

Els retards als trasllats de rodalies,
i els esvorancs d’actualitat penosa i fatal
i les pateres abocades al naufragi habitual
i el seguit del que diu el telenotícies
ens originen un incert neguit,
i la por a una epidèmia que ens porten els de fora
i les inquietuds per si ens assalten els polls
o ens envaeixen les cuques per terra corrents
i tantes cabòries que se’ns confonen a la memòria....

Deixar-nos besar pel cansament
mentre badallem dissimuladament,
identificar problemes irresolubles
per buscar solucions impossibles.


Sentir que el temps ens empeny,
que les cruïlles demanen veloç elecció,
que el pòsit del passat és capritxós,
que si vivim és que no som morts,
que la llum és font subtil d’ombres,
que les ombres oculten mirades tafaneres,
que les tafaneres son mirades alienes sempre,
que sempre és massa tard per arribar aviat,
que aviat serà hora d’oblidar el mai,
que mai el suc de llimona escriurà mots,
que els mots s’aparellen amb les veus,
que les veus fabriquen fantasmes fent fugir la raó,
que la raó ens acompanya fins que la foragita el no,
que el no és l’arrel de tota afirmació...o no.




Capgira la llum al matí molts reflexos.