S’ha escurçat la nit,
és la foscor més breu que regna
per deixar pas d’immediat
a la llum del dia clar.
La lluna s’ha amagat
l’han fos els núvols negres.
Han fugit també els estels
d’un sostre a ras del cel.
I és la boira permanent
que s’enganxa al meu cervell
per esborrar el festeig
entre el fred i el seu hivern.
I és la calor que retorna
feta suor i desig de gel,
amb sabor d’altre estius
gastats per sobre els mapes.
I és aquella xafogor
amb color de vapor d’aigua
que m’enganxa avui els peus
a la pell de les sandàlies.
I és l’estiu un temps aquí obligatori
que ens col·loca a un purgatori
de sentir aquella abraçada
del sol fet raigs de marinada
sobre la roca esmicolada
allargant les ombres al capvespre.
I sentirem grinyolar branques
i cantar les aus de pas
mentre el vent aixeca gotes
d’una pluja que pintarà el cel de blanc;
d’aquella que és freda i espanta
perquè porta trons i llamps.
I ens estirarà cap el mar
per nedar entre les escumes
i mirar lluny, enllà, enllà,
tot amanint la vida amb llums blaves.
I els veïns de l’escala
comentaran a l’ascensor
que aquest any fa molta calor
que sembla dels últims el pitjor.
No recorden que això és cíclic...
i avui és la primera nit.
La primera nit d’estiu,
la foscor més breu que regna
per deixar pas d’immediat
a la llum del dia clar.
Saturday, June 24, 2006
Subscribe to:
Post Comments (Atom)
No comments:
Post a Comment