Dossier de primavera

Dossier de primavera I Ja torna a entrar la primavera per la sala d’espera, l’empeny el cicle natural per apadrinar la floració d’aquesta anyada, per combatre foscors a les nostres contrades, per reintentar el disseny de l’aire càlid i el vell diagrama del retard crepuscular. II Ens porta llum a dojo. I aigua del desgel. I de l’any nou una festa a l’antiga cultura persa. I flors d’harmonia declarada pels fruiters i els prats d’alçada. I el saber-nos vulnerables als fenòmens que l’atzar ens regala. I tornar a voler respirar al ritme de cada nova albada. I de nou mirar al cel per endevinar que l’equinocci, -malgrat certes malintencionades opinions- ens dibuixa l’esperança en vies il·luminades pels raigs generosos de l’astre solar. III Obrir les finestres al matí per llençar els papers esgrogueïts. Obrir les finestres al matí perquè entri el refilar del tallarol de casquet, l’aroma de les herbes, el vent de pluja si s’escau o el sol ja apaivagat de mitja tarda. Obrir les finestres. IV Combatre amb indiferència l’astènia, restituir al portal de casa el cartell de benvinguda, sentir la ràdio que sona al celobert, sopar un remenat d’espàrrecs i passejar del bracet de l’emepetres. V Recitar amb l’embranzida de la vida els noms de les noves espècies trobades a Borneo que han existit, com les de sempre, tot el temps d’abans. Descriure l’espera del record. Descriure el desig de l’oblit. Descriure el record de l’espera. Descriure l’oblit del desig. I recordar que ens queda la paraula per a exiliar del cervell els fracassos hivernants i desterrar els malsons ja caducats. VII I anar acumulant els estris inservibles per fer gran la foguera de San Joan quan l’estiu destitueixi el reeixir primaveral.

Confessions

Confessions per llegir en silenci M’incomoden els adults que pregunten massa, m’incomoden els infants que no pregunten res. M’incomoda la ferum de determinats perfums. M’incomoden les al·lusions als inútils de la jet set, m’incomoda la ignorància envers alguns talents, m’incomoden el tòpics lemes de vida dels ignorants, m’incomoden certs fútils comentaris dels savis banals. M’incomoda que opinis sobre qui tens al davant sense conèixer el seu historial. M’incomoda que opinis sobre qui tens al davant sense conèixer les trampes del teu propi estil col·loquial. M’incomoda que parlis del que no saps. M’incomoden els mots dels miserables amb nul·la dignitat que argumenten amb demagògies basades en la falsedat, que es mouen en l’aiguabarreig de dades, dogmes i actes de fe, que confonen als seus fidels amb màscares de ser sincers. M’incomoda un exemple paradigmàtic anomenat Acebes. M’incomoden certes prevalences a moltes converses. M’incomoden els dominis de les marques i llurs derivats prestigis. M’incomoden quasi tots els prejudicis. M’incomoden les justificacions escalabrades. I certes expressions errades: -ous estavellats en lloc d’ous estrellats a la carta d’un restaurant. M’incomoden els que raonen cridant i els que criden per raonar. M’incomoden els que trepitgen amb pas de general, els que neguen les evidències, els que boicotegen drets consolidats, els que trenquen equilibris relacionals, i els cotilles convencionals. M’incomoden els que fan un llistat de les seves percepcions sobre les incomoditats. M’incomoden que m’incomodin certes trivialitats. M'incomoden que es trivialitzin les veritats. M'incomoda la profusió de les banalitats. I m'incomoden també la vulgaritat, el fum dels puros, els conformistes i la precarietat.

Pels laberints

Passegem pels laberints

sense més esma que la inèrcia,

satisfetes d'anar tirant

descloent flocs d'essència,

olorant les flaires del matí

i recordant les pedres del camí.

Passegem.

Tant de temps

Tant de temps

S’obre el dia avui
amb intensa llum solar:
atorga vida al color,
revifa una eterna remor,
abdueix del present l’efímer
i ens aboca al millor port .

Tantes hores de foscor
amb el fred ficat als ossos!
Tant de temps dubtant del món,
tant de temps dubtant de tot.

I mirar al cel voltant a dalt el cap
rebent al front la llum més clara,
la calor de totes les primaveres
i la certesa del so que pervindrà
inserint cadència a l'afer més quotidià.

Mirar-lo enllà, enllà, enllà.

Elogi a les vacances

Elogi a les vacances (considerades com a merescut descans de l’activitat laboral i necessàries per aspirar a la recuperació de l’equilibri psíquic)

Quan saber quin dia és perd rellevància.
Quan diumenge i dilluns es dilueixen al pou de la indiferència.
Quan la nit no et posa límits.

Quan el temps no cobra peatge
i pots mirar el cel aixecant el cap sencer.

Quan la vida pren dels sentits els cops d’ingeni
i li treu drama a l’absència de neguit.

Quan t’és igual la serenata dels galls a l’albada
i el despertador es transforma en paradigma del inútil.

Quan a tres quarts ignores ja l’hora
i pots contemplar la lluna que navega.

Quan el voltant es torna nítid
i els ocells canten a prop.




Quan l’endemà no és font de pressa
i l’ahir pot prescindir de la creu al calendari.

Quan avui el sol tanca la tarda
i floten entre els núvols els capricis de l’atzar.

Aquest repòs sideral,
aquest afable del vital,
aquest sentir que gires amb el món,
que el ritme intern ve carregat d’univers
que la llum t’omple la cambra dels somnis
que el sol fa néixer ombres
que el vent fa moure els arbres
que la ràdio sempre canta
que el mar sempre balla
que el mirall ara et contesta generós
quan li preguntes el perquè d’estar contenta...

Aquest estat sensacional
té per nom vacances
i el defecte de ser provisional!

De sol a sol

Desaparegut el sol
la foscor amenaça,
ha quedat llum encara...
La va engolint la nit.
I es conserva al cel
com claraboia il·luminada
fins que s’apaivaga amb ma mirada
per devenir introspecció.

És l’hora sense nom
en que juguen els raigs
a fet i amagar amb les ombres
i a tocar i parar amb els gats
fins que, ja molt més tard,
vol intervenir la lluna
per fer-se la reina
i guanyar el campionat.


I ara ja hem entrat
a una altra etapa
en que les ombres dormen,
el silenci és absolut
i els somnis engeguen el futur.

I a la següent fase
sona impertinent
la despertada a l’alba
per ressuscitar una altra vegada
a la vida pelegrina farcida de sons,
d’aromes, de llums, de cafè i de sol.

Calitja

La calitja ha empastat
el cel i el mar amb la terra.
Han perdut la identitat,
és tot una massa densa,
humida, incorpòria i blavenca.

M’agradaria pintar-la,
es una visió de seda;
no tinc però, pinzells,
ni cavallet, ni tela,
ni tècnica, ni oli, ni aquarel·la.

Cadena, cadència i condemna

A redós del vent del nord
s’aclucaren les gallines
sota el sostre envellit
de la cabana d’eines,
que guardava l’hort de nit
i de dia era ombria.

Van néixer els pollets
i passejaren per la vinya,
l’hort i els camins,
i cada vespre fidels
a la cabana es recollien.

Un dia qualsevol va aparèixer un gat mesquer
que acabà de quatre urpades
amb la vida de les gallines i els pollets.

A redós del vent del nord
s’aclucà un gat mesquer
sota el sostre envellit
de la cabana d’eines,
que guardava l’hort de nit
i de dia era ombria.

Un dia qualsevol va sortir del bosc una guineu,
que acabà d’una mossegada
amb la vida del gat mesquer.

A redós del vent del nord
s’aclucà una guineu
sota el sostre envellit
de la cabana d’eines
que guardava l’hort de nit
i de dia era ombria.



...

Tots els sorolls de la nit

Tots els sorolls de la nit
amb la foscor s’amplifiquen,
ressonen forts i fan por
mentre desperten l’insomni.

És la pròpia por la que espanta.
Ens rasca per dins,
fa un buit a la panxa,
ens accelera els batecs,
dibuixa monstres al cap,
ens fa perdre la calma...

I el cor se’ns escapa.
I la suor ens aclapara.
I una remor exterior
ens tendeix una trampa,
qualsevol cosa ens espanta,
tenim por de la por
i qualsevol sensació .

Peatge

No tenen edat la bellesa ni l’art.
No tenen preu el silenci i la nit.
Paguem el peatge passant pel camí,
inefablement, cap al envellir.

Mirall d'argent

És el mar mirall d’argent
gronxant un raig de lluna.
La brisa, suau i intermitent
feta de bafarades de desert
ha arribat de nit assedegada.

Amb els ulls oberts somio
naufragis que altre temps
em tenien enfeinada
teixint puntes de fil blanc
pels coixins de seda blava
quan pintava amb la ment
un cel clar amb núvols de nata...

Ha finit, però, tota claror
signada per la llum diürna.

És el d’ara un paisatge blanc i negre:
el mar mirall d’argent
gronxant un raig de lluna.

La roca, de granit rosat...

La roca, de granit rosat,
rep el bany etern del mar;
mig enfonsada a la sorra,
impertèrrita i brillant.

De nit, sota la lluna.
De dia, sota el sol.
Sovint i a una hora qualsevol
sota les gavines que aixequen el vol.

I els seus convidats,
petites colònies de musclos petits
s’apinyen gelosos de germanor
i de ball constant a ritme de cop d’ona.

Passen els anys,
la roca de granit rosa llueix igual;
rebent el bany etern del mar;
mig enfonsada a la sorra,
impertèrrita i brillant.

La raó al carrer (Ernest Lluch, per sempre)

La raó al carrer,
als ulls, el crit,
i els sorolls, silenci.
Què volen els assassins?
Trets de mort han tret
la raó al carrer,
als ulls, el crit,
i als sorolls, silenci.
Què volen els assassins?
Contesteu, savis del govern,
que nosaltres,
ja hem sortit
amb la raó al carrer,
als ulls el crit,
i al silenci,
veu per sempre.

La meva petita pàtria

La meva petita pàtria,
seu de teoremes il·luminats
per tertúlies siderals.

La meva petita pàtria,
porta oberta a en Labordeta,
a camins de pols i herba
sentint a cau d'orella
cantar suau l’Aute poeta.

La meva petita pàtria,
bressol de fang,
naufragi a l'oceà,
pluja, vent de llevant,
les aurores boreals,
bunyols de l’Empordà
i gegants de festa gran...
i un borinot voltant la malva
i al genoll incrustada sorra de l’era
i el record d’una albada feta somni
i el polsim a les sabates
i la pell a frec d’una besada
i una ombra fugissera al passadís
i el Beaujolais d’antuvi als llavis.

De nit

De nit


Se'ns fa de nit massa sovint,
cada dia una vegada.

I és així com la foscor
envaeix nostra mirada
i a l'aire arriba la fredor
en abaixar el cap
amb la cara resignada.

Però si de cop els ulls
ens giren el gest amunt
veurem com baixa del cel
la càlida llum d’algun estel
que fa dins la foscor una esquinçada.

Cançó de tardor

CANÇÓ DE TARDOR




Heu fet ja la verema?
La vinya no té raïm,
és el most a la bodega
i aviat tindrem el vi...

Anem a caçar bolets?
Anem a arreplegar castanyes?
Busquem pinyons i ametlles,
que farem molts panellets!

Encendrem la llar de foc,
Cremarem la llenya seca;
necessitem caliu a prop,
que aviat s’amaga el sol.

El raïm més dolç

El raïm més dolç

És el raïm més dolç
de la vinya més preuada,
ha pres el sol d’estiu
i del hivern, la gebrada.
De nit al cel, l’estelada
i de dia llum fins la vesprada;
cada gra ja a punt d’esclatar…
Si plou ara, tots a tremolar,
doncs no convé l’aigua
abans de veremar.
Provem el raïm més dolç
de la vinya més preuada,
que d’aquí a una temporada
serà vi, mistela o cava.

Piltrafes

Ja comença el calendari a ser amo del destí,
ja ens aboca el dia a dia a no haver de decidir,
que els camins coneguts ens atrapen
dins un laberint de sortir, anar i venir.

I ens persegueixen les setmanes,
s'amunteguen al damunt
del saber-nos piltrafes de titelles
dormitant sempre al bagul.

Ja comença l'oblit a succionar... (Etiopia 2)

Ja comença l’oblit a succionar...

(Llarg poema per conservar moments, gestionar els records, arxivar les imatges i ubicar-ho tot al desordre personal del sediment de la memòria)

Sento renéixer molt endins el ritme fosc de la monotonia
mentre l’horari m’imposa un ball quiet de sorda sintonia.
Tornem a modular la veufent de l’espai un lloc privat,
reprimim els esternuts mentre els crits ragen mutss ota un cel de tornados al vent.
Ja l’estiu esdevé arxiu,
la calor és passat suat,
i els paisatges lluminosos uns records sovint mandrosos.

Ja comença aquella fase de distribuir el desig
entre les paradoxes d’un incert esdevenir
i els projectes que els pessimistes fem a diari per existir.

S’obre tot el temps a una nova temporada que muda aparadors,
que omple de textos nous les aules,
que estrena bones intencions,
col·leccions inversemblants
i fulles grogues en procés de dol.

I comença a succionar l’oblit traïdor (fill de sa mare)
els records facturats en bussines class,
els paisatges, les imatges, les veus,
les aromes, tots els verds, les nits de molts estels,
el fang xuclant-te les petjades,
els tolls, els eucaliptus perfumant la pluja,
la pols de la pista a la gola assedegada,
la sala d’espera amb els viatgers de primera,
el plat gegant seu de la injera encara sencera,
la fruita fresca que ens oferia la gent a la carretera,
les puces absents a les esglésies de llum i pedra,
la Lucy feta esquelet dins la vitrina,
la baralla amb el taxista d’Addis Abeba,
el silenci a una mirada estorada,
els crits dels micos tafaners,
la clavada col·lectiva al fangar de la pista de muntanya
i els infants d’allà gaudint de la sobtada i duradora parada,
els poblats vius entre riuades,
les estàtues dels herois en fusta tallada,
les cabanes circulars totes de fibres vegetals,
el músic cec sota la pèrgola davant l’hotel,
els ràpids escandalosos del riu Awas,
mirar el seu curs posterior tranquil des del mirador,
endevinar que desemboca a una terra que li xucla l’aigua tot desapareixent,
les estampes al mig de la sabana de les impàvides gaseles,
dels òrix, de la tortuga, dels calaus i de la veïna pastura,
els baobabs nans amb flors gegants,
les colades de lava negra brillant al sol,
la maquinària agrària aparcada, ja vella i mai estrenada,
llaurar i segar, fer tota la feina a mà,
els dik-diks saltant fugint de nostra presència,
les seves orelletes i de les cabres les banyetes,
les armes incorporades a l’atuell diari dels autòctons,
les altes terres amb fred i cabanes quadrades de pedra,
els prats verds i florits com si fos la primavera,
el camió atropellant allà al davant una ovella,
els xàfecs que quasi cada nit netegen l’albada,
la canya de sucre que mastega la canalla,
els pentinats de disseny, alta decoració capil·lar,
els cossos altius signats per l’elegància,
les joies de les ètnies, les ètnies de les joies,
com posen per la foto (estil llibre antic d’imatges de salvatges),
els càntics rimats de cerimònies religioses
que travessen parets i s’escapen del temple,
el patinar sobre el verdet a les escales i els caminets,
les creus de dos pals transformades en mil formes,
caminar per la sorra de la llera d’un riu enfonsant massa les soles,
la desforestació de segles - necessitaven la llenya-,
els nens demanant les buides ampolles d’aigua,
l’estat catatònic producte d’hores de carretera inacabable,
tram destructor de bananes que en una estona queden per llençar,
anar a mirar cocodrils que de seguida s’espanten,
aquella barca coberta, el motor roncant pel llac,
les cases-elefant, aparicions entre una espessa boira,
la població d’activitat extrema i moviment constant,
els petits pastors descalços sense aniversari,
dormir a una caravana de peli americana,
provar un licor de mel de sabor repugnant,
i veure les danses folklòriques a un típic restaurant,
tamborets inversemblants de fusta fosca fets d’una peça,
camps que semblen jardins,
aiguamolls paradisos d’aus variades,
llegums i viandes i pebrots de tots colors
que ens provoquen pessigolles al nas i atacs de tos,
i els camells de les caravanes de sal,
i el bressol d’un antic Mag anomenat Rei Baltasar
i el palau ja ruïnós de la Reina de Saba,
i els castells de Gondar, grisos d’història i sales de glòria,
i les escoles, ara de vacances, que tenen a les parets totes les ensenyances,
i les senyores que es venen les Marie-tereses (monedes de plata, patrimoni familiar)
i l’antic testament, que és aquí un referent,
i el riu Omo, que no és blanc “ni por asomo”,
i un conreu omnipresent de cereals en tots els formats,
i un cel sense mar per fer jocs de blauades,
i les màquines de cosir sempre en dansa i la gent que s’hi atansa,
i el mercat d’Addis, el més gran del continent Africà,
amb tolits arrossegant-se, demanant i fent pena,
i els malalts en “parihuela” per la carretera,
i la universitat i els museus i els palaus, i els monestirs,
i els desheretats mendicant al seu voltant...
I les flors de colors,
i els nius dels teixidors,
i els colibrís i les papallones,
i les mimoses d’alçada,
i els camins pels pelegrins,
i els pelegrins pels camins,
i els xavals sense mare,
i el sopar atapeït al Blue Nile
i els enterraments en viu i en directe,
i el lladregot fracassat estirant una càmera,
i el donuts de xocolata de la Churchil Street,
i els esmorzars al Ras Hotel,
i els ous de tres en tres, (one side, both side),
i fer fotos de dia i esborrar-les a la nit,
i els paravents de les espelmes,
a la taula dels sopars d’acampada,
sopa, macarrons, pollastre i sobretaula,
les mantis atacant i els valents nòrdics que les espanten,
un seguit de exercicis oculars mirant horitzons llunyans
entre barrancs, desnivells flagrants i tots els verds possibles,
i molts arbres desconeguts, arbustos rars i plantacions de cat,
i el comerç milionari de l’herba psicotròpica local,
i els diaris il·legibles,
i el cafè amb crispetes,
i les funeràries al carrer
amb els taüts folrats de moqueta estampada,
i els sucs d’alvocat o guaiaba o pinya o banana,
i el ferrocarril que va a Djibouti
vies netes sense tren, camí directe al Mar Roig,
i les parades de souvenirs,
i les postals de fotos lletges a paper tronat,
i oficines de correus fosques, decadents i miserables,
i un té perfumat molt agradable,
i un ocell vistós negre i taronja damunt les tiges de blat de moro,
i un peix-telàpia a sobre de la taula
amb un tomàquet entre les dents,
i el marmitako o gulasch picant,
i la memòria de la invasió del italians,
amb espaguetis i assassinats,
i les carabasses ben decorades,
i el molí de blat com medieval,
i la mel i el sucre i el carbó i la sal,
i el cafè en gra,
i buscar polls entre el cabell d’un familiar,
i un munt d’idiomes rars,
i els llençols de cotó blanc tapant el cos i el cap,
i les jugades esperpèntiques de Hallie Selassie
i el camps de faves
i ja dono aquesta llista per finalitzada.

No puc pas ara mateix
escriure més,
atès que les regressions en el temps
modelen mentides, obvien veritats,
deformen la realitat,
i ens qüestionen el present
tamisant i alleugerint les càrregues nefastes dels mals records,
destriant el gra de la palla per conservar tant sols els bons moments.

I és així com jo us dic
que la memòria més selectiva
oblidarà tanta abrupta anècdota relatada
per poc rellevant o minsa transcendència,
que l’esperit del viatge encara queda per explicar,
que ja està condicionat pel dia a dia de la quotidianitat,
que els setembres esborren un passat immediat sobtat pel benestar,
l’aventura i la bellesa de descobrir vides diferents,
llocs especials, cultures de segles,
i temps relaxat per mirar i viure i anar tirant
pel món de la sorpresa, pels camins de la Terra
sota les llums immenses de matisos equatorials.

Sento renéixer molt endins el ritme fosc de la monotonia,
mentre l’horari m’imposa un ball quiet de sorda sintonia.



















FI DE LA SEGONA ENTREGA



setembre / 05

LIBIA des 04 (mots de sorra i llum)

MOTS DE SORRA I LLUM


PALABRAS DE ARENA Y LUZ

















Viatge a Líbia

Des 04/ Gen 05
















I. Pous d’infinits


Forn gelat descapotable
del que no pots escapar;
els camins són laberints,
l’horitzó inabastable,
l’espai pous d’infinits
i l’atmosfera un miratge.

Sobreexposició a les imatges,
que el sol intens d’hivern
enlluerna els paisatges.

I de nit els estels
m’ubiquen dins el viatge.






II. Facetes del desert


Oceà de pedres negres,
mars de dunes (llums i ombres)
sorrals entre roques vives d’erosió,
pous esporàdics amb tènue vegetació,
llacs salats entre palmeres,
terres ocres pedregoses fins enllà…

És un tractat de geologia,
pàtina del temps i la climatologia.
És un manual d’art rupestre,
pintures i gravats fets pels avantpassats.
És un estudi de filosofia,
seu d’introspecció individual.
És un gimnàs per navegar.
És un temple per il·luminats.
És un concert coral de vida natural.
És un observatori estel·lar.




(I un destí per viatgers sacrificats:
no hi ha hotels ni restaurants.
I un destí per viatgers afortunats:
no hi ha sostres ni murs
ni espais tancats o limitats).




III. Un glaciar

Un glaciar bajo la roca,
un glaciar de arena y sol
pinta el paisaje de color,
llena de frío el ambiente
y de vacío interior
los espacios de la mente.







IV. Es savis invisibles

Els savis invisibles de l’ahir
pul·lulen per aquí...
(Són els genis del desert)
Han xiulat aquesta nit
buidant de passat el temps
fins fer-lo avui present.

Ja sempre tot va ser
ja sempre tot serà,
eternament potser.

Tot està ja escrit,
tot sembla ja previst,
però aquestes paraules tu no has vist
doncs poden fer-se evidents
per l’únic fet de parlar d’Ells
convertint de cop en fosca angúnia
l’equilibri de la vida i l ’harmonia.

Mai no has llegit això,
mai, encara que sembli de debò.







V. Monjoies de sorra i llum


Monjoia de sanguina,
monjoia de taronja o llima,
monjoia de mandarina…

Inacabables són les monjoies
que hi ha a la sorra encaixades
disfressant les dunes de coloraines.

Monjoies seques sense suc,
monjoies de sorra i llum.











VI. Fer el te


Espuma i aire sobre el got,
temps, foscor i foc…

Fer el te sense impaciència,
incorporar-li la gestió
d’anar passant el líquid de pot
amb alçada de cascada
sota un cel gèlid cada vesprada.










VII. El séquito


Conductores, guías,
cocinero, cabra, pinche
y el policía siempre,
también llamado Lautoridad,
madero, bofia o pasma…
(dicen que nos vigila
por razones de seguridad).

Todos usamos
el mismo lecho
la misma silla
la misma mesa:
el mismo suelo
la misma arena,
sede del sueño,
de la ingesta
y de la exgesta.

La misma arena,
el mismo suelo…



VIII. Ai!


Ai!... quin Google insistent
apareix sens Wifi al meu cervell!:
Lawrence d’Aràbia,
els tres Reis amb patges i camells,
Paul Bowles i el seu cel,
El pacient anglès,
La Bíblia i tots els Testaments,
Les mil i una nits,
les llegendes d’Aladí,
Alí Babà, coves amb tresors amagats...
I els fantasmes garamants.









IX. Filet daurat

Filet daurat
a la cresta de la duna
sinuós i extravagant
que a mitja tarda delimita una a una
cada assolellada convexitat,
cada ombrívola concavitat.

Colorista escultura
signada pel vent i la natura.
Joc de buits,
d’inclinacions,
de sorra i fons,
declinacions
i angulacions.

Incideix la llum del sol
sobre aquesta signatura.

Filet daurat
a la cresta de la duna.


X. Epicentre del paisatge


Geometria i volum,
el·lipsis, semiesferes,
espai, ombres i llum,
maquetes d’arquitectes siderals
són les dunes en eteri estàtic ball
quan tu ets l’epicentre del paisatge.














XI. After sun,
(o els efectes de la llum)



Lleu, flotant i amb fortalesa
així ha tornat un cos que reconec
sobre el meu esquelet.

Caminant per la ciutat es tambaleja,
doncs li falta l’aire fresc
que al desert hi presideix.

Gastades expressions
a les cares de la gent
quadriculen els carrers
mentre levita el meu cervell
abduït pel cel d’aquell tros de planeta.


Isabel Barriel
Gener 2005

ETIOPIA Ag 05 (Acàcies i cafè)

“Tot el temps per cremar llenya,
tot el temps per torrar el cafè...
Fer del fum un núvol efímer,
fer del tast un bon moment.”



E T I O P I A

AGOST 2005




I . Saint George



Un seguit d’oblits autònoms
formatejarà els meus records
d’una etapa viatgera-tafanera
presidida per Saint George.

Posa nom a la cervesa més preuada,
és el sant per excel·lència,
i un excels temple monolític
dissimulat a dins la terra,
un tresor de Lalibela
farcit de misteri religiós.

Escena vital a totes les auques,
compartint murs al monestirs més remots
amb d’altres sants i màrtirs encara acolorits.

Pells pintades per artistes naïfs,
mercaderia dirigida a farangis* embadalits.


*farangis = blancs/estrangers, en la llengua amhàrica










II.Moviment



Moviment multidireccional constant,
belluguet intern explícitament manipulat
batejat a cada instant
per la pols fina de la pista,
que a manera de fumera
s’aixeca envoltant-nos tot el cos.

Col·loca a cada racó en superfície
aquella capa protectora que fa de segona pell
i ens desmitifica el concepte de la higiene,
atorga canonades vives al nas
i fa dins la boca una sucursal de bòvila incipient.

Insistirem no obstant, en arribar a l’aixopluc de torn,
a dutxar-nos sense excusa
tot sabent que a l’endemà
la pols també ens envairà.

I el moviment sempitern
desequilibra el món intern
i l’omple de paisatges.










III.Història bèl·lica


Tractat a cel obert d’història bèl·lica;
queden als camps, tocant la carretera,
tancs i restes de material de guerra
coberts ara de flors i d’espontània herba.

























IV.Dorze


Pugem cap a Dorze per una pista de muntanya,
pedregosa sota una pluja immòbil d’humitat
entre boscos de cedres i gent peregrinant fins al mercat.

Carreguen ases i dones feixos de llenya i sacs pesants,
i carbó i eines i cereals i àmfores pròpies de casa rural...
caminen inclinant esquena i cap
reverenciant la terra que els esclavitza,
la mateixa que els hi regala cada dia un tros de vida.
Els nens, que molt aviat perdran la seva condició,
fan equilibris i voltes de circ
davant el cotxe, per poc diner i molt risc.
Ballen i riuen, demanen un birr*.

La boira espessa amaga el poble,
envolta mercaderies venedores i clients amb un tel de misteri:
és gent que tragina des d’un col·lectiu murmuri eteri.
Plaça central, pedres i fang, és dijous seu de mercat.
I una casa (cabana vegetal amb parets i terra de terra) al voltant de la plaça
és avui sala de vetlla: laments femenins de dins,
al portal, silenci d’un grup d’homes amb ulls d’infinit.

Mentre el mort és plorat
l’activitat continua fora, al mercat.




*birr: moneda etíop



V.Mirades

Ens parlem mútuament amb mirades creuades,
algunes d’enteniment,
les menys són de ràbia,
curiositat o resposta sense pregunta prèvia,
somriures de cop carregades de vida,
insults continguts amagats als ulls,
missatges de socors, ensurts...

Creuem les mirades des del
saber-nos estranys
i alhora semblants,
ens mirem escodrinyant els rostres
(variades les faccions, cada origen un misteri)
i ens sentim benvinguts els hostes.

És l’aprenentatge de mirar als ulls aliens
des de la resolució, contundència i dignitat
que nostra cultura admet només
en l’àmbit de la més estricta intimitat.

















VI.Mapa




Paisatges de sabana,
imatges d’alta muntanya,
monòlits per a l’escalada,
prats, pastures i cascades,
cons volcànics elevats,
aiguabarreig a la vora els llacs,
sequedat ambiental entre acàcies de punxes,
humitat tropical sota cafetars i plantes variades,
fred ancestral pels petits pastors d’alçada
que cuiden ramats mixtes de vaques, cabres i bens,
cavalls, asses i gossos a cops secs de fuet:
Indiana Jones es fa evident
buscant l’Arca de l’Aliança...

Les terres altes d’Abíssinia ens alcen cap el cel,
quasi a tocar l’origen de la pluja.

El riu Omo ens travessa en ficus buits
sobre ses aigües xocolatades.

Patchwork de conreus a totes les colines,
cereals i eucaliptus, vivendes esquitxades arreu
i habitants caminadors d’il·limitat anar i venir
per l’eix de vida que és la freqüentada pista.





VII.Les cascades del Nil Blau


Ha brollat al llac Tana
no fa pas massa,
i ja troba un desnivell
per lluir-se i caure lliure.

Aigües braves tot brogit
que salten dia i nit;
primer són mirall d’argent quiet.
Després, serp terrosa entre el verd.

I ens envolta el soroll de la caiguda,
continu, invasor i estrepitós
lluïment de la Natura.


















VIII.Mans


Mans esteses des de lluny
saludant per un instant
als que arriben i se’n van...

Amb alegria generosa,
educació espectacular,
i cortesia peculiar
manifesten el plaer
de veure com passem
prescindint de la resposta,
eludint nostra eventual aposta
per seguir i seguir endavant.






















IX.Fang


Fang negre a les botes,
que ja hem caminat
per la pista de ball
dins el bosc medieval:
arbres de faula poblats els troncs
amb molses, líquens i fongs
sota un cel humit i bromós
tempesta en gris,
mullada la terra i l’herba
d’un verd exquisit
flors petites color taronja i groc,
tallats de vertigen,
alçades entre roques,
sorolls de cascada i d’aus amagades
mentre llisco per totes les baixades.

Fang negre a les botes,
que ja hem caminat
per la pista de ball
dins el bosc medieval.












X.Hamers



Artesania quotidiana
mobla la sabana:
arnes de fusta
a cada branca d’alçada;
carabasses decorades
i carmanyoles de pell de cabra
transportades per les dones hamer cap al mercat,
coixins de fusta tallada
a mans de cada home hamer i un pal.

I els cossos treballats per la violència tribal,
i arrebossats amb mantega i sorra ferruginosa,
i aquella pudor –ranci i pols- que impregna l’aire.

















XI.Mel d’acàcia


Semblen fruits
penjant amb naturalitat
de les branques extenses
d’aquelles acàcies gegants.

Cilindres de fusta
per albergar
abelles i mel
i cera sota el cel.



















XII.Harar


Batibull de comerç
gent sorollosa,
gent somrient...

Cases blanques,
carrers laberint
escales i portes,
joc d’ombres
fins que arriba la nit.

Cases colonials
de fusta envellida,
seu ara de vida
d’ambient col·loquial.

Muralla de pedres
amb portes senyorials
poblades de poble
que va amunt i avall.

Mesquites a dojo
juguen a amagar-se
darrera els murs
fugint de les fotos.


Vestits de colors,
mantellines brodades,
arracades al nas,
mirades franques,
pells torrades,
ja no sé si són les harars
o somalis o afars...
I paraules a l’aire,
alegria al carrer,
activitat interminable.

I un museu especial
que m’atrapa de principi al final:
el món de Rimbaud,
la seva historia, el seus poemes i sa remor...

És Harar una ciutat que mai s’acaba,
sota cada llum es mostra nova,
li flueix la vida a cada cantonada
i el pa i els xurros plans a les parades
i els nens que busquen les converses.

















XIII. La cerimònia del cafè


Foc de carbó per torrar els grans al teu davant,
(planxa rodona de ferro, moviment continuat)
conversa i fum d’un temps lent
amb tot aroma a l’ambient...

Moldre’l ja torrat al morter de fusta,
escalfar l’aigua a aquella cafetera feta amb fang negre,
porró opac arrodonit de dos brocals i base corba.

Afegir-ne en bullir l’aigua
el cafè molt mantenint el foc
amb la flama adequada.

I servir-lo amb saviesa
a la diminuta tassa; que reposi mentre t’entra al cervell
l’encens que crema allà al costat, al seu propi recipient.

Perfumar el cafè amb una herba aromàtica
i endolcir-lo acompanyat de crispetes
o grans de cereals també torrats.

I contemplar-ne aquell terra
delimitat per a l’escena: al costat del fogonet
herbes i flors a manera d’estovalles.
I la diminuta safata taula per a les tasses.
I tot el temps per degustar les aromes,
ensumar els sabors d’un bon cafè.
Paraules perdudes al teu voltant,
els ulls reposant sense pressa
sobre els verds que entren per la finestra.


XIV. Una imatge del fred

A les terres altes de muntanya
els arbres capiculats
fan una quadrícula espectacular
quan la mires a distància.

Les acàcies abissínies, de copa poblada intensa i umbel·lada
s’intercalen amb els eucaliptus repoblats, esvelts i grisos...

I els pastors, ja acostumats a un paisatge humit i fosc,
la cara adusta, manta ancestral pel cap,
silueta encongida, mirada trista i peus nus,
saben que el fred els hi congelarà les ganes de riure
i que el seu destí està fet de fang i nit i tremolor.

Són els peons negres al tauler d’escacs dels deus.

















XV. Trenes




Trenes al cabell,
pentinats de dits i temps.
A cada cap una obra d’art,
cada pèl ben col·locat
amb criteris d’harmonia.

Pot fer vent o cel rogent,
que cada model
manté el seu look més adient.

I passegen amb orgull,
van a peu pels camins
lluint el seu aspecte
fidels a un estil immutablement constant.














XVI. Mercat


El silenci i la quietud
han poblat las converses
d’un mercat que sembla retallar
les escenes del passat.

Serenor a les cares,
a terra les mercaderies
exposades pel comerç,
sal, cafè, cotó i carbó,
gra i patates i tomàquets,
sucre de les canyes i pebrots de tots colors,
i sacs plens per lligar als ases
i marxar camí enllà.

El vent bufa i en desfà
el cúmul de núvols
per deixar el cel ben clar.

I només ens emportem
les imatges d’una gent
que llueix el clima a la pell
i als productes de la terra
l’esforç del seu afany.

Els mou la feina de molts segles
i aquella elemental necessitat de subsistència.




XVII. Suc


Guaiaba, pinya o papaia,
alvocat, mango o banana...

Tenies per triar la classe de suc per degustar;
davant la indecisió tal vegada era el millor
demanar-ne un combinat.

I et portaven sens tardar
una copa amb capes de colors,
pisos de polpa espessa i dolça,
amb consistència de farinetes per nadó.

I asseguts a la terrassa,
sota l’ombra d’aquell arbust trepador
freqüentat per colibrís i teixidors,
esmorzarem aquell dia un suc, vitamines de debò.
























FI DE LA PRIMERA ENTREGA


Isabel