Ja comença l’oblit a succionar...
(Llarg poema per conservar moments, gestionar els records, arxivar les imatges i ubicar-ho tot al desordre personal del sediment de la memòria)
Sento renéixer molt endins el ritme fosc de la monotonia
mentre l’horari m’imposa un ball quiet de sorda sintonia.
Tornem a modular la veufent de l’espai un lloc privat,
reprimim els esternuts mentre els crits ragen mutss ota un cel de tornados al vent.
Ja l’estiu esdevé arxiu,
la calor és passat suat,
i els paisatges lluminosos uns records sovint mandrosos.
Ja comença aquella fase de distribuir el desig
entre les paradoxes d’un incert esdevenir
i els projectes que els pessimistes fem a diari per existir.
S’obre tot el temps a una nova temporada que muda aparadors,
que omple de textos nous les aules,
que estrena bones intencions,
col·leccions inversemblants
i fulles grogues en procés de dol.
I comença a succionar l’oblit traïdor (fill de sa mare)
els records facturats en bussines class,
els paisatges, les imatges, les veus,
les aromes, tots els verds, les nits de molts estels,
el fang xuclant-te les petjades,
els tolls, els eucaliptus perfumant la pluja,
la pols de la pista a la gola assedegada,
la sala d’espera amb els viatgers de primera,
el plat gegant seu de la injera encara sencera,
la fruita fresca que ens oferia la gent a la carretera,
les puces absents a les esglésies de llum i pedra,
la Lucy feta esquelet dins la vitrina,
la baralla amb el taxista d’Addis Abeba,
el silenci a una mirada estorada,
els crits dels micos tafaners,
la clavada col·lectiva al fangar de la pista de muntanya
i els infants d’allà gaudint de la sobtada i duradora parada,
els poblats vius entre riuades,
les estàtues dels herois en fusta tallada,
les cabanes circulars totes de fibres vegetals,
el músic cec sota la pèrgola davant l’hotel,
els ràpids escandalosos del riu Awas,
mirar el seu curs posterior tranquil des del mirador,
endevinar que desemboca a una terra que li xucla l’aigua tot desapareixent,
les estampes al mig de la sabana de les impàvides gaseles,
dels òrix, de la tortuga, dels calaus i de la veïna pastura,
els baobabs nans amb flors gegants,
les colades de lava negra brillant al sol,
la maquinària agrària aparcada, ja vella i mai estrenada,
llaurar i segar, fer tota la feina a mà,
els dik-diks saltant fugint de nostra presència,
les seves orelletes i de les cabres les banyetes,
les armes incorporades a l’atuell diari dels autòctons,
les altes terres amb fred i cabanes quadrades de pedra,
els prats verds i florits com si fos la primavera,
el camió atropellant allà al davant una ovella,
els xàfecs que quasi cada nit netegen l’albada,
la canya de sucre que mastega la canalla,
els pentinats de disseny, alta decoració capil·lar,
els cossos altius signats per l’elegància,
les joies de les ètnies, les ètnies de les joies,
com posen per la foto (estil llibre antic d’imatges de salvatges),
els càntics rimats de cerimònies religioses
que travessen parets i s’escapen del temple,
el patinar sobre el verdet a les escales i els caminets,
les creus de dos pals transformades en mil formes,
caminar per la sorra de la llera d’un riu enfonsant massa les soles,
la desforestació de segles - necessitaven la llenya-,
els nens demanant les buides ampolles d’aigua,
l’estat catatònic producte d’hores de carretera inacabable,
tram destructor de bananes que en una estona queden per llençar,
anar a mirar cocodrils que de seguida s’espanten,
aquella barca coberta, el motor roncant pel llac,
les cases-elefant, aparicions entre una espessa boira,
la població d’activitat extrema i moviment constant,
els petits pastors descalços sense aniversari,
dormir a una caravana de peli americana,
provar un licor de mel de sabor repugnant,
i veure les danses folklòriques a un típic restaurant,
tamborets inversemblants de fusta fosca fets d’una peça,
camps que semblen jardins,
aiguamolls paradisos d’aus variades,
llegums i viandes i pebrots de tots colors
que ens provoquen pessigolles al nas i atacs de tos,
i els camells de les caravanes de sal,
i el bressol d’un antic Mag anomenat Rei Baltasar
i el palau ja ruïnós de la Reina de Saba,
i els castells de Gondar, grisos d’història i sales de glòria,
i les escoles, ara de vacances, que tenen a les parets totes les ensenyances,
i les senyores que es venen les Marie-tereses (monedes de plata, patrimoni familiar)
i l’antic testament, que és aquí un referent,
i el riu Omo, que no és blanc “ni por asomo”,
i un conreu omnipresent de cereals en tots els formats,
i un cel sense mar per fer jocs de blauades,
i les màquines de cosir sempre en dansa i la gent que s’hi atansa,
i el mercat d’Addis, el més gran del continent Africà,
amb tolits arrossegant-se, demanant i fent pena,
i els malalts en “parihuela” per la carretera,
i la universitat i els museus i els palaus, i els monestirs,
i els desheretats mendicant al seu voltant...
I les flors de colors,
i els nius dels teixidors,
i els colibrís i les papallones,
i les mimoses d’alçada,
i els camins pels pelegrins,
i els pelegrins pels camins,
i els xavals sense mare,
i el sopar atapeït al Blue Nile
i els enterraments en viu i en directe,
i el lladregot fracassat estirant una càmera,
i el donuts de xocolata de la Churchil Street,
i els esmorzars al Ras Hotel,
i els ous de tres en tres, (one side, both side),
i fer fotos de dia i esborrar-les a la nit,
i els paravents de les espelmes,
a la taula dels sopars d’acampada,
sopa, macarrons, pollastre i sobretaula,
les mantis atacant i els valents nòrdics que les espanten,
un seguit de exercicis oculars mirant horitzons llunyans
entre barrancs, desnivells flagrants i tots els verds possibles,
i molts arbres desconeguts, arbustos rars i plantacions de cat,
i el comerç milionari de l’herba psicotròpica local,
i els diaris il·legibles,
i el cafè amb crispetes,
i les funeràries al carrer
amb els taüts folrats de moqueta estampada,
i els sucs d’alvocat o guaiaba o pinya o banana,
i el ferrocarril que va a Djibouti
vies netes sense tren, camí directe al Mar Roig,
i les parades de souvenirs,
i les postals de fotos lletges a paper tronat,
i oficines de correus fosques, decadents i miserables,
i un té perfumat molt agradable,
i un ocell vistós negre i taronja damunt les tiges de blat de moro,
i un peix-telàpia a sobre de la taula
amb un tomàquet entre les dents,
i el marmitako o gulasch picant,
i la memòria de la invasió del italians,
amb espaguetis i assassinats,
i les carabasses ben decorades,
i el molí de blat com medieval,
i la mel i el sucre i el carbó i la sal,
i el cafè en gra,
i buscar polls entre el cabell d’un familiar,
i un munt d’idiomes rars,
i els llençols de cotó blanc tapant el cos i el cap,
i les jugades esperpèntiques de Hallie Selassie
i el camps de faves
i ja dono aquesta llista per finalitzada.
No puc pas ara mateix
escriure més,
atès que les regressions en el temps
modelen mentides, obvien veritats,
deformen la realitat,
i ens qüestionen el present
tamisant i alleugerint les càrregues nefastes dels mals records,
destriant el gra de la palla per conservar tant sols els bons moments.
I és així com jo us dic
que la memòria més selectiva
oblidarà tanta abrupta anècdota relatada
per poc rellevant o minsa transcendència,
que l’esperit del viatge encara queda per explicar,
que ja està condicionat pel dia a dia de la quotidianitat,
que els setembres esborren un passat immediat sobtat pel benestar,
l’aventura i la bellesa de descobrir vides diferents,
llocs especials, cultures de segles,
i temps relaxat per mirar i viure i anar tirant
pel món de la sorpresa, pels camins de la Terra
sota les llums immenses de matisos equatorials.
Sento renéixer molt endins el ritme fosc de la monotonia,
mentre l’horari m’imposa un ball quiet de sorda sintonia.
FI DE LA SEGONA ENTREGA
setembre / 05
